[ CATALÁ | castellano ]

L’Estat i els mitjans de comunicació privats sovint es refereixen als mitjans comunitaris com a pirates, que emeten sense llicència. Però, en aquesta història de mitjans i comunicació, qui és el pirata, realment?

L’espai radioelèctric és un bé públic, de tots; i el dret a comunicar i a estar informat és un dret humà, de tots. En canvi, molt poques empreses i partits polítics s’han apropiat de tot l’espai radioelèctric; han segrestat el nostre dret a la comunicació per convertir-lo en el seu dret al negoci de la comunicació i la propaganda. Han segrestat el nostre dret a la informació, per reduir-lo a un negoci on l’interès informatiu se supedita a l’interès econòmic dels propietaris, gestors i anunciants dels mitjans de comunicació.

El poder de la comunicació és el seu privilegi.

1. Molt pocs grups empresarials es reparteixen la majoria dels espais de comunicació pública. Aquests grups estan estretament vinculats (per propietat, per consells d’administració, per acords diversos) amb el nucli de l’economia en transformació: empreses financeres, constructores i altres grups industrials. Així és el mapa de repartiment de l’espai públic radioelèctric a Espanya:

L’Estat: 8 canals de TDT, dels quals actualment només emeten 6: TVE1, La 2, Teledeporte, Canal 24 Horas, Clan TV i Cultural.es

Las Comunitats Autònomes: 37 canals públics autonòmics de TV.

Las empreses:

Planeta de Agostini: El grup de l’editor Lara és el principal accionista d’Antena 3 TV i d’Onda Cero. En el nou escenari de la TDT compta amb 4 canals televisius. A més és el propietari La Razón y, a Catalunya, del diari Avui. El negoci més gran que té aquest grup és l’edició de llibres i col·leccionables.

Juntament amb Planeta, també han estat accionistes d’Antena 3 TV empreses de construcció i entitats financeres, així com el grup alemany Bertelsmann.

Grup Bertelsmann (RTL): És el segon accionista d’Antena 3 TV i d’Onda Cero. És un grup multimèdia i multinacional, d’origen alemany, present en els principals mercats televisius i de revistes d’Europa.

Grup Prisa: És el principal grup de mitjans de comunicació espanyol. Propietari de la cadena Cuatro i també dos altres canals de TDT (40 Principales i CNN+), així com de Digital +. Propietari de la SER, Cadena 40, Radio Olé, M80 i Máxima FM, és el principal actor en l’espai radioelèctric. A més, és líder en el camp de la premsa, amb El País, Cinco Días i As, i un dels més destacats en el mercat del llibre i musical.

Cal destacar la relació que manté Prisa amb els bancs, que li ha permès acumular un deute de prop de 5.234 milions d’euros (per comparar, els pressupostos de l’Estat de 2010 contemplen una despesa de 120 milions d’euros per a actuacions per a la prevenció de la contaminació i el canvi climàtic). Les estretes relacions que té Prisa amb els bancs, especialment amb el Santander, però també amb la banca March i altres entitats financeres, li han permès concentrar una gran capacitat de comunicació, finançada pel deute amb aquestes companyies bancàries.

El Consell d’Administració de Prisa compta amb representants del món de les finances i la construcció.

Grup Mediaset: L’empresa del president italià Berlusconi és propietària de Telecinco i 3 canals més de la TDT. Procedent del món de la construcció, Berlusconi té diverses causes pendents amb la justícia por corrupció, falsificació de comptes i rentat de diners. Té el monopoli de la televisió a Itàlia, on controla la televisió pública i és propietari dels canals d’emissió en obert.

Grup Vocento: Fins a mitjans de 2009, Vocento mantenia una participació en la propietat de Telecinco. Un cop la va vendre, ara “només” és propietari de Net TV, i de televisions locals (Urbe TV). En l’àmbit de la ràdio, és propietari de la cadena Punto Radio. El principal negoci que té és la premsa, amb els diaris Abc, El Correo i altres diaris locals i regionals, a més del gratuït Qué!.

Imagina + Televisa: La Sexta i Gol TV són propietat d’un grup de productores audiovisuals (Globomedia i Mediapro, són les principals), que compten també amb capital de la primera gran multinacional de la publicitat WPP. A més, el grup de comunicació mexicà Televisa també és accionista de La Sexta.

RCS Media Group: Rizzoli-Corriere della Sera Group és un grup de comunicació italià, que compta amb capital de la indústria i la banca milanesa (Mediobanca, Fiat, Assicurazioni Generali, Pirelli, Benetton, Banco Popolare…). Temps enrere, va estar implicat en escàndols como el del Banco Ambrosiano i la Logia P2, connectada amb diversos crims. RSC Media Group és propietària de Veo TV y, dins de la premsa, edita el diari El Mundo, l’esportiu Marca i el diari econòmic Expansión.

Grup ONO: El principal operador de cable a Espanya és propietat de fons d’invdersió i altres entitats financeres dels Estats Units, Canadà i el Regne Unit. El principal accionista és JP Morgan.

Telefónica: La companyia privatitzada ofereix serveis per Internet (Imagenio TV). Els accionistes principals que té són La Caixa i altres entitats financeres.

2. La publicitat comercial és el principal contingut de les televisions i ocupa també un espai important a la ràdio. I, ara, la nova llei de l’audiovisual ve a confirmar una concepció del dret a la comunicació com a dret a la comunicació comercial. D’aquesta manera, el dret a la comunicació, encara que és un dret humà reconegut també a la constitució espanyola, ni tan sols es menciona en el projecte de llei mencionat. En canvi, es dedica tota una secció al dret a la comunicació comercial. Potser es tracta d’un dret amenaçat? Vegem:

Espanya és un dels països europeus amb més publicitat a la televisió:

Ocupació publicitària a les televisions europees l’any 2007, en percentatge de temps total.

Espanya: TV privada (13,3 / 19,4). TV pública (2,9 / 17,5). Telecinco (19,4). Antena 3 (19,0). Cuatro (18,3). TVE1 (17,5). La 2 (15,2). La Sexta (13,3).

França: TV privada (9,7). TV pública (3,5 / 6,8).

Alemanya: TV privada (12,2 / 16,7). TV pública (1,2).

Regne Unit: TV privada (11,4 / 11,7). TV pública (0).

Itàlia: TV privada (12,9 / 14,7). TV pública (2,8 / 5,1).

Font: Informe de la Comunicació a Catalunya, 2009.

La Comissió Europea ha denunciat a l’Estat espanyol davant del Tribunal de Justícia de europeu per incompliment de les limitacions a la publicitat establertes per la Directiva de Televisió sense Fronteres (denúncia de novembre de 2008, ref. IP/08/1801). La denúncia es basa en què, a diferència de com preveuen les normes europees, a l’Estat espanyol no es computen com a temps publicitari ni els espais de telepromoció ni els publireportatges. D’aquesta manera, s’aconsegueix dissimular l’elevada ocupació publicitària dels canals ocupats pels vertaders pirates de la comunicació.

La publicitat, repetida en diversos canals i també a diferents hores del dia, és sens dubte el contingut amb una major difusió i una audiència més gran. I els principals anunciants són, amb diferència, les grans companyies que surten més afavorides amb la liberalització econòmica i el consumisme insostenible. D’aquesta manera, alguns dels principals conflictes dels nostres temps i els actors que hi estan implicats han rebut més atenció, més temps de comunicació publicitària que de comunicació informativa.

Per exemple, mentre la liberalització i la privatització dels serveis públics va generar molt poc debat en els mitjans de comunicació, la inversió en publicitat de Telefónica va ser de 79 milions d’euros el 1998, gairebé el doble que l’any anterior, i va arribar als 240 milions el 2000. Auna, sorgida de la privatització de Retevisión, se situava com el segon anunciant espanyol el 1999, només un any després de ser privatitzada la companyia. D’aquesta manera, en lloc d’un debat social informat sobre la privatització del sector públic, ens va arribar un bombardeig publicitari sobre la llibertat de poder trucar per telèfon a través de dues companyies diferents.

Les empreses del petroli, presents a Irak i en altres zones on aprofiten l’alça dels preus motivada por les guerres, no dubten a associar-se als valors de la llibertat i l’ecologisme en les seves campanyes publicitàries. I els fabricants de 4×4 porten als mercats de consum les tecnologies de la indústria militar dels Estats Units, apel·lant també als valors ecològics dels seus cotxes/tancs.

3. Els vertaders pirates de l’espai radioelèctric no donen accés a les ones a la ciutadania, excepte en els formats de successos i telerealitat. I les televisions públiques, que tenen un mandat legal per donar accés als grups socials significatius, ofereixen espais marginals, en franges de baix consum televisiu, i només per a grups religiosos i els grans sindicats. D’aquesta manera, mentre les grans empreses tenen accés a gairebé el 20% del temps d’emissió en totes les franges horàries; la ciutadania disposa, en el millor dels casos, de 15-30 minuts setmanals, en horaris de matí i de cap de setmana, i tan sols si formen part d’un sindicat majoritari o d’alguna església; o bé del temps que li ofereixen els programes de successos, safareig i telerealitat.

4. Les ràdios musicals serveixen als interessos de les grans discogràfiques, amb les quals molt sovint tenen acords comercials. Així doncs, gran part de la creació musical té enormes barreres per accedir a la comunicació pública radiofònica.

5. Els partits polítics són els encarregats de nomenar els consells d’administració i els directius de les televisions públiques, afavorint els interessos partidistes per damunt de las professionalitat en els mitjans de comunicació. I els mitjans privats es decanten també clarament por algun partit polític dels majoritaris. Com a conclusió, el sistema de comunicació espanyol es caracteritza per ser un dels més polititzats, des d’un punt de vista partidista, d’Europa.

Compartelo: Twiter, Facebook, Meneame....

Esta entrada se publicó , el Jueves, 10 de Diciembre de 2009 a las 11:57 horas y está guardada bajo [CATALÁ]. Puedes seguir cualquier respuesta a esta entrada mediante la fuente RSS 2.0. Puedes dejar un comentario o enviar un trackback desde tu propio sitio.